LA NORMATIVA DEL LLOGUER TURÍSTIC (III)

Amb la Llei 2/2005 es produeix un canvi important, ja que no considera els habitatges de lloguer turístic com a establiments turístics. Aquesta llei permet el que no s'hauria d'haver permès mai: els habitatges estaven exclosos de presentar la cèdula d'habitabilitat, i bastava la presentació d'uns plànols signats per un tècnic i un pla de qualitat. Això obligava a renovar l'acreditació cada sis anys. Avui veim com aquell permís especial que ha permès a molts propietaris allotjar turistes durant anys, amb la llei de simplificació aprovada fa poc, possibilita aconseguir els permisos urbanístics per continuar explotant el seu lloguer turístic.

L'objectiu d'aquella llei també era configurar un marc legal per la proximitat jurídica que es donava amb la contractació efectuada conforme a la legislació d'arrendaments urbans. Existia la figura regulada per la Llei 29/1994 d'arrendament de temporada, que al seu article 3 sobre arrendament per a ús distint del d'habitatge, en el punt 2, diu: “Especialment, tindran aquesta consideració els arrendaments de finques urbanes celebrats per temporada, sigui aquesta d'estiu o qualsevol altra”. Per la seva similitud amb les estades turístiques, podia constituir una via per intentar eludir l'aplicació de la Llei 2/2005.

Fins a la Llei 8/2012, que regula les empreses comercialitzadores d'estades turístiques en habitatges i deroga les normes anteriors, convivien la Llei de 1999, on les autoritzacions són com a establiments turístics, i la Llei del 2005, on ja no són establiments turístics, sinó que la llei permet fer una estada turística dins un habitatge d'ús residencial. El concepte d'aquesta llei és important, ja que defineix com a empreses les persones físiques o jurídiques que comercialitzin l'ús de l'habitatge.

La Llei del 2012 també establia que el lloguer turístic només era possible a habitatges unifamiliars aïllats o aparellats, a més d'especificar la seva prohibició si es trobaven en edificis plurifamiliars o adossats sotmesos al règim de propietat horitzontal. Pel que fa a la comercialització, deia que aquesta s'havia de fer per mitjà d'operadors o qualsevol dels canals de comercialització turística, com serien les famoses plataformes sorgides a nivell mundial i que han creat tants dubtes jurídics.

Aquesta llei defineix que hi ha comercialització d'estades turístiques quan no es pot acreditar que la contractació efectuada és conforme a la legislació sobre arrendaments urbans, la famosa LAU. Va establir que seria el Reglament, que s'havia d'aprovar en el termini màxim de sis mesos, qui havia de desenvolupar els requisits, les condicions, els límits i el contingut de l'activitat de comercialització. Per això, convé recordar que aquest Reglament no s'aprovà fins a l'abril del 2015, 33 mesos després de l'aprovació de la Llei i poc abans d'unes eleccions autonòmiques, a causa sobretot de la polèmica i discussions en contra de prohibir les estades a plurifamiliars.

Davant aquesta problemàtica, el Govern de l'Estat no s'atreveix a una reforma més profunda de la LAU, i el 2013 fa només una petita modificació excloent del seu àmbit l'arrendament turístic, la regulació del qual remet a les comunitats autònomes amb competències en matèria de turisme. Això va trastocar clarament el que fins aleshores s'anomenava lloguer de temporada i va fer que molts afirmassin que el lloguer turístic es podria continuar fent a través de la LAU, quan això ja no era així.

-