El debat que es produeix dins la nostra societat sobre el turisme fa que el tema del lloguer turístic sigui un dels punts centrals en aquests moments, tal vegada perquè es relaciona amb un dels problemes més greus que tenim com és el dret a un l'habitatge digne i adequat. Per això, i amb la intenció de contribuir a aquest debat voldria fer un resum sobre el tema, que per la seva gran complexitat requerirà d'uns quants articles que aniré publicant a la revista digital “Es Moll Cala Bona” a petició de l'amic Pep Prieto.

El lloguer turístic és una vesant més de l'economia, i molt més avui, on les noves tecnologies han revolucionat completament la tradicional comercialització turística, cosa que ha suposat un nou mercat d'allotjament.

La gran revolució d'aquesta economia és oferir el que es té, ja sigui de manera legal o il·legal. El problema de fons és que INTERNET ha ampliat el negoci turístic a tots els nivells. Aquests portals, de consum col·laboratiu entre particulars, generen una nova realitat ja que consideren que els propietaris són simples amfitrions que desitgen allotjar turistes a canvi d'un preu. No es consideren responsables d'infraccions a tercers i això fa que el pols judicial, com veim a molts de llocs, està servit i hauria de guanyar l'equilibri i la legalitat.

Això ha provocat que les principals destinacions i ciutats del món haguin de repensar les seves normatives turístiques. A les Illes Balears, des de 1983 tenim les competències en matèria turística i de llavors hem exercit aquesta competència desenvolupant una intensa tasca normativa.

Cal recordar que el lloguer turístic existeix a la nostra normativa des de fa molts anys. Això vol dir que tothom que fa aquest lloguer legalment, ho fa amb una normativa concreta i que no tota té les mateixes condicions. Per fer-ne un poc de resum cal dir que la figura de l'habitatge de vacances es recull per primera vegada en la normativa autonòmica de 1984 sobre allotjaments extra hotelers.

Aquesta normativa es va fer després de que a l'etapa pre-autonòmica es duguessin a terme una sèrie d'accions tendents a la legalització d'apartaments, vil·les, bungalows, xalets i similars emmarcats dins un termini generós d'amnistia per sortir de la clandestinitat turística en la qual alguns d'aquests operaven i que hem de reconèixer que no va ser culminada per una gran part d'ells. A més, altres continuaren construint el que anomenaven “habitatges de segona residència” eludint els tràmits mínims i el compliment dels requisits per a dedicar-los al turisme per la via del fet consumat.

Per això, com dic, la Llei 2/1984 tenia com objectiu que únicament els establiments extra hotelers que complissin els requisits legals poguessin accedir a l'oferta turística a les Balears, a part de legalitzar l'oferta clandestina d'apartaments que hi havia.

Cal recordar també que en els anys noranta, amb l'excusa que les Illes Balears havien de ser la Califòrnia d'Europa, es vàren fomentar les urbanitzacions i els habitatges en rústic, tot i que aquests sempre havien estat condicionats al pagès. Això, sens dubte, va fer que moltes d'aquestes finques passessin a mans estrangeres per construir-hi segones residències, incentivant usos residencials en el sòl rústic. Òbviament n'hi ha que són residents tot l'any, altres que només ho són una part, però és segur que molts d'aquests habitatges avui fan estades turístiques, digueu-ne de familiars, d'amics o per negoci.

 

Antoni Sansó, ex Director General de Turisme