La Llei 2/1984 sobre allotjaments extrahotelers excloïa del seu àmbit d'aplicació els habitatges turístics de vacances, els quals els remetia a la regulació estatal. No és fins a Llei 2/1999, quan es limiten aquests habitatges a les unitats unifamiliars aïllades i els classifica com empreses turístiques d'allotjament igual que un hotel, així, li són d'aplicació totes les exigències de les empreses turístiques d'allotjament, intentant resoldre la situació d'un tipus d'allotjament de regulació imprecisa i en el seu cas subjecte a una aplicació de la legislació sobre arrendaments urbans.

Aquesta Llei també estableix la necessitat de l'intercanvi de places i ho fa amb una sèrie de condicions: per donar d'alta una plaça és necessari donar-ne una altra de baixa i estableix una fórmula privada que permet que quan es dona una plaça de baixa se'n poden donar dues d'alta. El problema d'aquesta mesura és que queden excepcionats d'aquest intercanvi els hotels rurals, el turisme d'interior, els agroturisme, els establiments hotelers de quatre estrelles que estiguin oberts com a mínim onze mesos a l'any, els hotels de cinc estrelles i també els habitatges turístics de vacances...  pràcticament  tothom.

El Reglament d'aquesta Llei, no es fa fins el 2005, sis anys després, amb l'objectiu d'una regulació administrativa més clara i després de constatar  que els requisits derivats del concepte tradicional d'allotjament turístic era de molt difícil compliment si tenim en compte que es tracta d'habitatges que es comercialitzen directament o mitjançant operadors turístics per períodes de curta durada, no d'establiments projectats per un ús turístic únic i continuat i atès que en aquests habitatges s'alternen l'ús turístic i l'ús residencial durant gran part de l'any. De fet, principalment es comercialitzen durant la temporada turística i la resta de l'any estan a disposició dels seus propietaris.

Aquest Reglament estableix que són habitatges turístics de vacances les unitats unifamiliars aïllades amb un màxim de 6 dormitoris i 12 places, que ofereixin servei d'allotjament mitjançant preu o contraprestació econòmica per motius turístics o de vacances, contractades per la línies habituals de comercialització. Es diu que la comercialització s'efectuarà mitjançant la cessió de l'ús i gaudi de l'habitatge, considerat com a unitat indivisible. Per tant, no es permet la formalització de contractes per habitacions o la coincidència d'usuaris que hagin formalitzat contractes diferents dins l'habitatge. Així mateix, en aquest tipus d'allotjament, no es poden simultaniejar l'ús turístic i el residencial, però aquests usos poden alternar-se.

El mateix any 2005 s'aprova una nova Llei la 2/2005. L'objectiu primordial d'aquesta llei era configurar un marc legal i establir uns principis generals per a la regulació d'una nova activitat turística, la comercialització d'estades turístiques a determinats tipus d'habitatges, dins el marc constitucional de la llibertat d'empresa i de l'economia de mercat.

Recull igualment el tema de la cessió temporal de la totalitat de l'habitatge i no es permet contractes per habitacions, afegeix que s'han d'oferir serveis turístics a l'usuari directament o indirectament i defineix l'habitatge unifamiliar aïllat únicament com un habitatge per parcel·la, en la qual cap de les seves parets exteriors afronti amb la paret exterior d'altre habitatge. En cap cas no es consideraran aïllats els habitatges independents existents en edificis plurifamiliars o apariats sotmesos al règim de propietat horitzontal o els adossats entre mitgeres.