La mobilitat de les persones és un dret reconegut a la Unió Europea. En el cas de les nostres illes, la Llei de transports terrestres i mobilitat sostenible de les Illes Balears, estableix que les administracions públiques han de promoure la satisfacció adequada de les necessitats de transport de la ciutadania afavorir-ne la mobilitat, i més concretament, l’accés lliure als béns i als serveis en condicions de mobilitat adequada, segura i accessible amb el mínim impacte ambiental i social possible.
En el cas de l’Estat, el projecte de Llei de Mobilitat Sostenible, en tramitació al Congrés dels Diputats, reconeix el dret de tots els ciutadans i les ciutadanes a gaudir d’un sistema de mobilitat sostenible i just en els termes establerts per la llei, que permeti el lliure exercici dels seus drets i llibertats constitucionals, afavoreixi la realització de les seves activitats personals, empresarials i comercials i atengui les necessitats de les persones menys afavorides i de les zones afectades per processos de despoblació, i en particular, presti especial atenció als supòsits de mobilitat quotidiana.
Sabem perfectament, que la Constitució obliga els poders públics a complir i fer complir les lleis i actuar en defensa de l’interès general; ho sabem, però, també sabem que aquesta legislatura tampoc no es començarà el Tren de Llevant, ni es farà cap tramvia a Palma, ni s'ampliarà la xarxa de metro (més enllà del que ja s'havia projectat en anteriors legislatures). De moment s’anuncia un tren a Llucmajor amb un traçat que sembla fet per fer-lo fracassar i que no està al servei de barris ni de la ciutadania de l’àrea metropolitana de Palma, però que suposa un giny de la presidenta als seus conciutadans de Campos.
Desgraciadament, la ideologia desplaça els nostres drets i esborra lleis. Com va reconèixer el seu dia el regidor de mobilitat de Palma, la decisió de no executar el tramvia era estrictament política i no estava estalonada en cap estudi tècnic. Com també és estrictament política i ideològica la decisió d’acabar amb la gratuïtat del transport públic, quan aquesta mesura és indispensable per a transitar cap a una mobilitat sostenible.
En relació amb l’oposició a la gratuïtat, he sentit motivacions del tot estúpides sorgides de manuals d’argumentaris populistes que afirmen que aquesta gratuïtat només serveix perquè «els joves pugin i baixin de l’autobús per a recórrer només uns centenars de metres i així no caminar» (per posar-ne un exemple real). Això, a més de no tenir cap prova ni estudi que ho recolzi (perquè amb el sistema actual de cancel·lació de viatges es pot saber quan se'n puja a un bus, però no quan es baixa), és un argument fonamentat en la pura ignorància. A més a més, i si és així, què passa? Quin problema hi ha?
L’oposició a la gratuïtat és purament ideològica, perquè la immensa majoria de qui no vol aquesta gratuïtat és en essència gent que no utilitza gairebé mai el transport públic; per contra, la majoria d’usuaris reals volen la gratuïtat i es demostra objectivament amb l’increment exponencial de passatgers que ha experimentat la nostra xarxa: la gratuïtat ha propiciat un increment d’usuaris a les Balears fins a arribar als 36 milions el 2022 i 52 milions d’usuaris el 2023, amb un augment del 45,96%. L’estat espanyol registra 444,1 milions de desplaçaments en transport públic, però l’increment és només del 13,6%. Totes aquestes dades s’han extret de les publicades per l'Institut Nacional d'Estadística (INE).
Però és que a més, la mobilitat sostenible té unes repercussions directes en la salut de les persones: a Espanya, segons l’Agència Europea del Medi Ambient, moren anualment unes 31.000 persones a causa de la contaminació atmosfèrica, unes 30 vegades més que per accidents de trànsit. L’accessibilitat al transport públic s’hauria d’equiparar amb l’accessibilitat a la sanitat o l’educació; el problema aquí és que qui vol que paguem pel transport públic són els mateixos que no volen sanitat pública o escola pública de qualitat. Sí, l’oposició a la gratuïtat és ideològica i partidista: els rics volen que els pobres paguin per un servei que ells no fan servir ni faran servir mai, aquesta és la qüestió de profunda arrel insolidària.
Fer gratuït el transport públic seria una forma de solidaritat i reciprocitat, perquè no sé si ho heu pensat, però totes aquelles persones que utilitzen transport públic i no contaminen, paguen, via imposts, les carreteres i resta d’infraestructures d’aquells que van en cotxe. La reciprocitat seria que qui va en vehicle privat no s’oposés a la seva contribució al foment de l’ús del transport públic.
El tren de llevant haurà d’esperar. Qui va en transport públic, alleujant la contaminació i la saturació de les nostres carreteres i carrers de ciutat, haurà de continuar patint les mancances de la xarxa, amb horaris i freqüències insuficients i cabines plenes a vessar. També haurà de viatjar dret durant més d’una hora en un autobús que es desplaça a cent quilòmetres per hora en autopista. I ara, a més a més, haurà de tornar a pagar perquè a aquelles persones que no fan servir transport públic els hi rebenta que puguem viatjar gratis. Aquest és l’únic i lamentable motiu: que paguin els pobres per poder reduir imposts als rics. La gratuïtat a les nostres illes hauria d’estar blindada per Llei, en compensació pel sobrecost de viure al límit. Ja que no poden reduir el preu de l’habitatge, no estaria de més alleujar la despesa en mobilitat.
Seguirem esperant que qualcú pensi en el disseny d’una xarxa de tren-metro-tramvia que concebi Mallorca com una illa-ciutat, que és en el que s’ha convertit, i on el dret a la mobilitat, digna i sostenible, no sigui un simple desig que es perdrà en la memòria.