Què et va inspirar a dedicar-te a la infermeria familiar i comunitària?

De nina, tenia la idea d'estudiar dret, perquè volia un món més just i jo poder fer alguna cosa per aconseguir-ho, però la vida dona moltes voltes i el destí em va dur a estudiar infermeria, no per vocació, sinó per una sèrie de factors que m'hi dugueren sense voler, però que ja era un auguri del meu futur. El fet que m'hagi dedicat a fer feina a Atenció primària va ser perquè les pràctiques que vaig fer a primària em varen agradar molt i, just quan vaig acabar, em varen donar la meva primera substitució en el centre de salut on havia fet les pràctiques. A partir d'aquest moment ja no em vaig moure de primària. Em vaig preparar les oposicions en força per aconseguir la plaça (encara ara les oposicions són les mateixes per primària i per hospitalària) i quan vaig tenir l'oportunitat de treure'm l'especialitat en infermeria familiar i comunitària, ho vaig fer.

 

Quin paper creus que juga la infermeria en la prevenció i promoció de la salut?

Les infermeres i els infermers, principalment els que treballam a atenció primària, la primera porta del sistema sanitari, tenim un paper fonamental en la promoció de la salut i la prevenció de la malaltia. Sempre he dit que per jo és una sort tenir la feina que tenc perquè m'agrada i a més, el més fort, és que a final de mes em paguen. La professionalitat a l'hora de promoure la salut i el benestar de les persones és important a la nostra pràctica assistencial. No podem esperar que ens venguin els problemes o ordres de tractament. La nostra tasca ha de ser proactiva i si és necessari sortir a la comunitat i als centres educatius per fer-ho. La nostra professió està evidenciada científicament i tenim competències assistencials, docents, de gestió i investigació, que ens habiliten com a professionals capaços, competents i responsables.

 

Com valores la relació entre pacients i infermeres en el dia a dia?

Crec que la meva relació amb les persones que atenc és massa estreta i això no sempre és bo. Quan fa molts d'anys que treballes a un mateix poble i amb les mateixes famílies formes part d'aquestes vides, has vist els infants créixer, les persones adultes, fer-se grans i les persones majors, tornar més majors i dependents, i el més trist és quan ens deixen. La professió infermera ha de ser propera, alguna vegada hem de saber llevar-nos la bata i deixar la barrera que ens "protegeix" que és una taula, i posar-nos a devora de la persona que tenim davant, mirar-la als ulls i si és necessari, agafar-li les mans, si ella ho vol. D'aquesta manera empatitzes amb la persona.

 

Quines són les majors dificultats que has trobat en la teva professió?

Si he de posar una nota negativa a la meva professió, seria que per segons l'equip de persones que dirigeixen la Gerència, es reconeix o no la importància de la nostra feina.

Hem tingut infermeres i infermers en atur, fent falta als centres de salut i alhora, davant les queixes de manca de personal mèdic i per tenir-los callats i contents, s'han inflat els sous al personal mèdic gràcies a una Instrucció, que repercuteix tant al personal mèdic com el d'infermeria, que preveu un augment de paga si se superen les 25 persones ateses diàriament. Però només s'aplica al personal mèdic. Aquesta gerència no considera com a "feina" les extraccions presencials o a domicili, les cures llargues, les sutures, l'atenció domiciliària, l'educació per la salut que realitzam a centres educatius i a la comunitat, les campanyes de vacunació, la feina que feim quan les nostres companyes TCAI no hi són, la revisió de motxilles i carros d'urgències, o sortides del 061? Firmar una renovació de medicació caducada per part del personal mèdic es comptabilitza igual que fer un desbridament d'una per Pressió, per posar un exemple.

 

Com integres la perspectiva feminista (jo posaria de gènere) en el teu treball?

No és fàcil integrar la perspectiva de gènere a la meva feina. Per desgràcia totes i tots duim la motxilla que ens ha penjat el patriarcat de prejudicis, d'estereotips i mandats de gènere. Dones i homes no som iguals, no ens cuidam, emmalaltim i curam de la mateixa manera, sigui per raó de sexe sigui gènere. El que no pots ser és que tinguem un pacient diabètic i estiguem explicant la dieta a la seva parella, fent-la a ella la responsable de la malaltia d'ell i a més assumint que és ella qui s'ha de preocupar de fer el menjar i de què s'ha de menjar. Fa 5 anys que ho estic fent entendre a l'alumnat de 4t de medicina de la UIB a l'assignatura que impartesc, Gènere i Salut.